La meva videoinstal·lació consistirà, com vaig avançar en la proposta, en una peça que vull ubicar a un pis que era dels meus tiets, i que ara, en morir la meva tieta, estic buidant i reformant, en un procés que complicat a molts nivells.

La idea emana del culte als avantpassats i a la família a l’antiga Roma, que es concretava en uns altars que hi havia a cada llar, anomenats “lararis”. La meva proposta és construir un larari modern que conmemora, ni que sigui temporalment, el passat feliç que la família -tant els que som vius com els que falten- vam tenir en aquella casa, i que em serveixi a mi particularment per processar el dol i per acompanyar-me en aquesta transició. Vull projectar petits hologrames en carrusel de les fotos dels estius i vacances familiars allà, així com les fotos que trobi per la casa.

La meva primera intenció és ubicar el larari en una xemeneia que no s’ha fet servir mai (la meva tieta l’aprofitava pel pessebre). Vull emprar el recurs del Pepper’s ghost, que de fet és el que fa servir Maria Alexeeva a les seves Life Boxes (tot i que ho vaig descobrir després). De moment, m’està resultant difícil, perquè no atino a aconseguir que la projecció es vegi correctament, si bé tot just acabo de començar les proves, i sé que hauré d’ajustar bastant. Ho he provat amb una peixera cap per avall i unes làmines de polietilè transparent, però no l’acabo d’encertar, perquè les làmines de l’interior de la peixera no queden rectes i la imatge surt distorsionada (cosa que, d’altra banda, em fa pensar que potser la videoinstal·lació ja ha de ser així, distorsionada, perquè la memòria al capdavall sempre és una distorsió).

Aquest cap de setmana faré proves amb altres superfícies, com ara marcs de fotos inclinats, i també intentaré enfosquir tant la superfície de la xemeneia com la part de la pantalla l’ipad que projecta la imatge que no s’ha de veure. És possible que també faci proves amb un projector.

Quant a les imatges en sí, les estic tractant amb el fons fosc que la il·lusió requereix, i les muntaré fent segurament alguns zooms en detalls. Vull que es vegin imatges de tota la família, per marcar la continuïtat entre els que hi érem i els que hi som. No sé encara si hi posaré banda sonora. El que també m’estic plantejant és afegir algun petit detall d’atrezzo, objectes del pis o flors i ofrenes, per reforçar la idea d’altar, de donar gràcies als meus tiets de tots els moments feliços viscuts amb ells. Vull tenir la instal·lació funcionant les estones que jo sigui al pis, mentre duri l’obra, fent-me companyia i vetllant per mi.

Us adjunto algunes fotos, tant de la disposició de l’espai, com del tipus d’imatge que projectaré.

El projecte sobre el que estic treballant és una videoinstal·lació sobre la memòria i la casa, el record subjectiu de com habitem espais quiotidians que han estat reals, i la  imaginació i el filtre de la memòria desdibuixa i redibuixa lliurement. Com es transforma l’espai que ha estat i és amagatall, guarida, casa i cabana… el que de petita, i no tan petita és 1,2,3…salvada!

La lectura que m’acompanya per a la investigació i procés del projecte és la Poètica de l’espai de Gaston Bachelard, així com el llibre de George Perec Especies de Espacios; totes dues lectures de capçalera molt recomanables.

El treball té dues parts clarament diferenciades, que es fusionen i es converteixen en una mateixa instal.·lació. Per una banda encara estic editant el video de com la mà dibuixa el record de les cases que he habitat, des de la meva primera casa, que és la que anomeno casa niu, per ser la casa de la infantesa, amb els records més desdibuixats, i alhora més tendres, i vaig sobreposant amb els dibuixos a mà alçada, que vaig fent de memòria, les cases per les que he passat al llarg dels anys. Aquesta arxiu de dibuixos els he fet utilitzant l’Ipad i gravant la pantalla a mesura que dibuixava. Adjunto un fragment del procés de la primera casa.

I per altra banda, l’espai d’exhibició on he projectat que es podria veure la instal·lació. Seria a la pròpia casa-niu, i per tant, malauradament no serà realitzable, ja que no hi vivim ja, i malgrat he intentat contactar amb els seus habitants, no he tingut resposta…

La idea, seria poder projectar els diferents videos en loop a sobre de llençols i teles esteses que hi hauria distribuides per tot el pis. El recurs de la roba estesa em remet a les cabanes que feiem de petits amb els meus germans, i que eren recurs d’infinites hores de joc i gaudi, i són per tant el record al que em vull transportar, la primera casa construida. La casa sota la taula del menjador, feta amb llençols i roba de disfresses, i que es convertia en el nostre refugi indestructible, el nostre amagatall màgic.

Com a petita mostra de la proposta adjunto un petit clip del video fet a partir de les captures de l’sketcup que he fet per recrear com es veuria l’espai i el possible recorregut que es podria fer.

A nivell lúminic i sensorial, per a fer més suggerent el recorregut, m’agradaria que la il·luminació fos molt suau, i fos la pròpia llum de les projeccions la que il·lumines el recorregut i l’espai.  A nivell sonor, m’imagino un ambient molt suggerent de rialles infantils, de converses i xiuxiuejos o de rialles més estridents i accelerades pròpies de la descoberta adolescent. Així a mesura que avança el video i el recorregut, cada espai podria tenir una sonoritat que ens evoques el record de la casa que es dibuixa en aquell moment.

El projecte està dibuixant-se i he variat que la primera idea era sobrepossar diferents dibuixos de la mateixa casa a partir de diferents persones, però finalment m’he decantat per fer un arxiu de les diferents cases que jo mateixa he habitat. Recreant així els diferents espais casa de la meva memòria.

Arrel d’aquest projecte, he començat a compilar les cases del record, i us volia proposar si em voleu compartir un dibuix a mà alçada de la vostra casa-niu, que no té perque ser la de la infantesa, sino la que per a vosaltres sigui la vostra casa refugi… Si us ve de gust, m’encantarà que formi part de l’arxiu de cases de la memòria.

Gràcies i bon any,

m.

Bon dia!

La meva proposta és una videoinstal·lació pensada per ser realitzada dins la meva pròpia habitació, utilitzant aquest espai com a escenari principal i també com a superfície de projecció. La idea parteix de gravar-me a mi mateixa fent accions quotidianes molt repetitives, com obrir i tancar l’armari, obrir les finestres, encendre i apagar el llum o buscar roba. Aquestes accions són gestos molt simples, però formen part del meu dia a dia i de la meva rutina constant.

Un cop enregistrades, les imatges es projectaran en bucle dins la mateixa habitació on han estat gravades, de manera que el passat i el present se superposen en un mateix espai. Això crea un efecte de desdoblament temporal, on apareixen diverses versions de mi mateixa convivint alhora, com si el temps estigués encallat. Visualment, vull que hi hagi una certa saturació d’imatges, amb capes de projecció que se solapen i reforcen la sensació d’acumulació i cansament.

A nivell tècnic, faré servir un projector col·locat de manera estratègica dins l’habitació (tinc pensat aguantar-lo sobre una estanteria). La il·luminació serà tancada i controlada, amb poca llum ambiental, per crear una atmosfera absorbent i una sensació d’espai tancat i repetitiu.

A nivell conceptual, la instal·lació neix de la necessitat de mostrar una sensació d’ofec i de repetició constant. El fet de passar gran part del temps complint horaris, tasques i responsabilitats fa que els dies s’assemblin massa entre ells i que el cos i la ment funcionin gairebé en pilot automàtic. Amb aquesta peça vull fer visible com aquesta dinàmica acaba pesant emocionalment i transformant un espai íntim com l’habitació, en un lloc associat a l’esforç continu i al desgast. La repetició de les meves pròpies accions projectades busca reflectir aquest cansament acumulat i la dificultat de desconnectar, fins i tot quan estic dins un espai que, en teoria, hauria de ser de pausa i tranquil·litat.

A continuació adjunto un esboç del que seria la idea principal. Tot i que encara queden moltes coses per pulir, penso que pot sortir un projecte xulo i en el que molts es puguin sentir identificats. 

Moltes ganes de veure el procès de tots els projectes de classe! 

Bones festes:)

Hola,

Comparteixo els avenços del procés de la meva videoescultura.

Tal com ja vaig comentar en la proposta inicial, el projecte neix del concepte de la sobreestimulació a la que ens veiem sotmesos avui dia amb l’ús constant de pantalles. En els textos que s’havien d’estudiar s’assenyala com vivim envoltats d’imatges en moviment que semblen buscar-nos de manera contínua: notificacions, vídeos, anuncis i continguts audiovisuals que reclamen una atenció immediata i permanent. Aquest excés d’estímuls genera una relació passiva amb la imatge, basada en el consum ràpid i sense criteri propi. 

Amb la creació d’aquesta videoescultura, la meva intenció és invertir aquest rol habitual de l’espectador passiu. 

La idea inicial consisteix en l’ús d’una caixa que conté a l’interior un telèfon mòbil reproduint un vídeo en bucle. El vídeo està format a partir de fragments del meu arxiu personal, amb imatges de natura que transmeten calma, lentitud i quietud, transiciones lentes, música calmada, buscant una clara oposició al ritme accelerat del consum habitual.

La idea de situar la imatge dins la caixa, busca que la imatge no vingui cap a nosaltres, com estem acostumants, sino que som nosaltres qui hem d’anar cap a ella. La peça obliga l’espectador a prendre una decisió física, a apropar-s’hi, inclinar-se i mirar a l’interior. Sense aquest gest corporal  que s’ha de fer de froma conscient, no hi ha accés a la narració visual. 

Aquest concepte es podria relacionar amb referents com Bruce Nauman, que en les seves videoinstal·lacions i escultures trenca la posició còmoda i passiva de l’espectador, obligant-lo a desplaçar-se, a entrar en espais concrets i a prendre consciència del seu propi acte de mirar. 

També, com ja vaig comentar a la proposta, es podria  establir una connexió amb Paul McCarthy, ja que ell ha creat obres en les què l’espectador es veu obligat a mirar a través de forats o obertures, assumint un rol de voyeur. 

En resum, i el que es repeteix en ambdós casos,  és que l’espectador deixa de ser passiu i es converteix en part activa del dispositiu artístic.

Pel que fa als recursos expressius que faré servir, mantenc el que ja vaig dir:

VIDEOESCULTURA

El vídeo forma part d’un objecte tridimensional. El telèfon mòbil deixa de ser un objecte funcional del dia a dia i passa a convertir-se en imatge-matèria, integrada dins d’una estructura escultòrica. La pantalla ja no és només un suport, sinó un element físic amb presència i significat.

ESPAI, ESPECTADOR I DESPLAÇAMENT

Tot i que no tinc la intenció de que la peça sigui una videoinstal·lació, sí que treballo el desplaçament del cos de l’espectador. La caixa genera la necessitat d’apropar-se, inclinar-se i mirar. L’experiència dins de l’obra no és només visual, sinó també corporal.

IL·LUMINACIÓ

La il·luminació  austera i simple de l’interior de la caixa, o la manca d’aquesta, servirà per reforçar la sensació de calma, plaer i quietud. Una llum suau pot crear un espai íntim i calmat, un clar contrast amb la llum agressiva i constant de les pantalles digitals. Aquest punt tinc que acabar de veure com treballar-l’ho. La idea està, falta acabar de materialitzar-l’ho. 

Al llarg d’aquestes setmanes he tingut noves idees que vull implementar. Vull que la peça també tingui una dimensió simbòlica vinculada al joc i a la infància. És habitual, escoltat la frase de que per a un infant, sovint la caixa resulta més interessant que el joguet que conté. Partint d’aquesta idea, no només hi haurà una caixa inicial, sinó com un conjunt de diverses caixes, col·locades unes al costat de les altres. L’espectador podrà interactuar-amb elles lliurement: agafar-les, tocar-les, obrir-les. Totes les caixes estaran buides, excepte una, que contindrà el mòbil amb el vídeo en reproducció contínua.

Les caixes no estaran modificades com a tal, de manera que es podrà reconèixer  facilment quin ús o contingut tenien originalment.  D’aquesta manera es convidarà a l’espectador a imaginar què ha pogut passar amb aquests objectes, descontextualitzant-los i afegint-hi nous significats. El que si he pensat, que m’agradaria incorporar fragments de pa d’or, (una nova tècnica que he estat  treballant últimament) i que a la vegada és un material associat al valor, el sagrat i el preuat. D’aquesta manera és podrà  donar nous significats a les  caixes, dotant-les d’un nou valor simbòlic i artístic, com si fossin petits tresors, tal com ho són a ulls dels nens. 

En resum, l’obra vol treballar conceptes com la simplicitat, el joc, la reducció d’estímuls i la ruptura de la passivitat de l’espectador. La intenció de la videoescultura és la de crear un espai de pausa, calma i contemplació, on mirar requereixi temps, presència, acció i consciencia. 

Passo a adjuntar alguns esbossos, i fotografies. 

Procés de video-creació.

Fase inicial del procés de creació.

Benvolguts/es com a referents teòrics: La meva obra parteix de Laura Baigorri Ballarín que adopta l’ús del vídeo per trencar amb la cultura d’art dominant de l’art institucional trencant amb les pràctiques tradicionals. A mercès de Andrés Claudio Senra Berja poso de manifest la reivindicació i lluita a favor d’un espai d’acció més just a través de l’activisme. I de Carlos Trigueros Mori faig ús de la meva creació com a eina crítica per escenificar la història i memòria amb la finalitat de generar i conservar la nostra memòria elaborant una construcció històrica amb la intenció d’interpelar a l’espectador i no deixar-lo indiferent.

Comparteixo el treball en procés amb el qual em trobo. Estic varejant la possibilitat entre fer vídeo-escultura (escultura elaborada per mi) o en tot cas fer vídeo-escultura amb globus del món.

En tot cas us proporciono el croquis.

També disposo pel meu projecte un tauler d’escacs, les  32 peces també formen part del meu projecte. Però ensopego amb una bola de món, i un mapa complet de mapamundi que he arreplegat del despatx.

La intenció no és altra que crear un espai tridimensional com se’ns demana.

Jugo amb la possibilitat d’ubicar l’escultura des de diferents angles per sobre del suport del mapamundi i al llarg de tota la superfície de la taula del menjador.

El que si és clar són les fotografies seleccionades en número de 23 en total a seqüències de cinc segons cadascuna. Per arribar als 115 segons dels dos minuts límit que se’ns permet. Fotogrames importats i acoblats en so a través del programa Adobe Premiere Vídeo 2025. Parteixo de la ubicació de les peces d’escacs sobre mapamundi, però no sé si optar per l’altra opció que és la de fer ús de la bola del món. De Hito Steyler pel que fa a “la imatge pobra” del 2002, cerco el que les imatges sobrevisquin, viatgin, es transformin i creïn teixit. Pel que fa als conflictes.

Es fa evident que hi haig de col·locar un objecte per enriquir la tridimensionalitat i no sé si fer ús de mapamundi amb peça d’escultura on ubicar les peces i executar la projecció. 

Si és escultura aquesta ha de ser la protagonista tot i que hi figurin les peces.

En canvi, fer-ho amb a través de la bola del món és una idea molt atractiva, però el desafiament seria ubicar les peces sobre la superfície del globus terrestre. Tant en un cas com en l’altra les 32 peces d’escacs s’ubicarien per tot el mapamundi o el globus en funció de molts factors: poder executiu, situació geopolítica, raça, creences, ideologies, etc.

Es podria varejar la possibilitat de fer ús del tauler d’escacs i jugar amb les caselles per plasmar moviments pel que fa a origen i destí de les mateixes en associació a la mateixa vida de tot ciutadà des que surt fins que mor. Igual del que es tracta en el mateix joc.

Podrien exercir diferents recorreguts com a interrelacions, transaccions i intercanvis que es donen entre aquestes com també en els éssers humans d’aquest planeta en què habitem. Maria Ruido en la seva creació del 2010: “lo que no puede ser visto debe ser mostrado” m’encomana a posar de manifest tot allò que el sistema econòmic, polític i mediàtic oculta o normalitza. A través d’ella vull trencar aquesta invisibilitat de tot allò que roman fora.

Pel que respecta al referent artístic de Laura Mulvey : “Placer visual y cine narrativo” de 1975 en algunes seqüències opto per posar de manifest l’essència de la dona com a subjecte passiu envers l’home com a actiu d’acció i desig.

La clau està a través de les fotos i segons exportar-ho a MP4 en vídeo i projectar-ho sobre una de les dues opcions:

1- escultura de fusta amb mapamundi on peces estan espargides sobre superfície,

2- procedir a la vídeo-escultura sols caldria bola del món amb peces incrustades sobre la mateixa superfície del globus terraqüi.

L’escultura com a figura humana com a ciutadà universal en consonància amb les peces, podria ser projectada des de diferents angles, amb un gran repertori d’ombres i potencials siluetes.

Es podria integrar la pantalla darrera o davant segons ubicació de la peça central.

El vídeo, entorn 360° seria un repte difícil d’assolir?

Es podrien generar efectes, colors canviants suaus o no generant possibles siluetes pel contorn de la peça protagonista. El fet que les imatges siguin reals generen bon contrast amb la fusta. Genera sensació de simetria i simplicitat. Les cames i la base inferiors formen part de la figura com a pla inicial però més contemplativa.

La senzillesa convida a una observació pausada i meditativa.

Les línies, rectes, triangles, i volums transmeten emocions, vincles i significats profunds. Pedestal i central. Fa sensació d’estabilitzar l’espai. 

L’escultura es converteix en un tòtem contemporani d’efecte i presència.

Per contra, la vídeo-escutura amb bola de món, la trobo una opció molt atractiva donat que la mateixa es pot encendre i això genera una riquesa, superior amb els contrastos i matisos que genera el projector fetes proves d’assaig. La raó és que el fet d’incrustar les mateixes peces d’escacs sobre la superfície ofereix un resultat molt satisfactori per la integració de tots els elements que formen part del projecte. El procés per enganxar-les i quedin fixes s’ha fet amb l’ús de cola especial “Blu Tack” que és original, neta, segura i reutilitzable. 

Breu descripció dels fotogrames seleccionats.

Imatge 1: Nigèria. Persecució, discriminació social, psíquica i física de la dona. Casaments forçats.

Imatge 2: Govern de Kènia que imposa més impostos per saldar deute, això causa més protestes amb enfrontaments de la població que causa ferits i morts.

Imatge 3: Zàmbia, expansió humana en què intensifiquen conflictes amb elefants que envaeixen ciutats cercant menjar. Cosa que provoca trobades de persones que han causat onze morts.

Imatge 4: Tahití: surfista triomfant partícip dels Jocs Olímpics del 2024.

Imatge 5: Micos, macacos. Símbol de bona sort que atrau els turistes que els alimenten. En època de pandèmia es tornen agressius amb els residents per falta de menjar.

Imatge 6: Ciclons consecutius a Filipines. Es preveu un augment del 210% en freqüència d’aquest fenomen des del 2012 per crisi climàtica,

Imatge 7: Nena de sis anys que viu amb la seva àvia a Ucraïna, perquè la mare treballa a una hora de distància. Infància marcada per la guerra i resiliència d’aquells que volen reconstruir la seva vida lluny de casa.

Imatge 8: Mur de paret foradat a causa d’operació militar especial a l’Afganistan. Resultant de pèrdua de llar i de persones.

Imatge 9: El president de Salvador declara estat d’emergència per combatre la violència en colles. Aquesta mesura converteix en aquest país on l’empresonament massiu és comú.

Imatge 10: Inundacions al Brasil que provoquen desplaçament de 600.000 persones i 183 morts per canvi climàtic.

Imatge 11: Amazones inundat. Sequera agreujada pel canvi climàtic.

Imatge 12: Gaza, Israel segueix la seva guerra destruint més del 60% dels habitatges i 95% dels hospitals. Familiars ploren mentre els cossos són traslladats a l’hospital.

Imatge 13: Excursionista (que transporta productes entre Iraq, Turquia i Iran) exposat al perill de ser disparat per les forces de seguretat iranianes.

Imatge 14: Cos de jove en protestes per violents enfrontaments contra el president Nicolás Maduro a Veneçuela.

Imatge 15: Nen sirià amputat per una explosió mentre ajudava la seva família a fugir d’un atac.

Imatge 16: Texas, Estats Units, nena procedent d’Hondures plorant mentre la seva mare i ella son producte d’un escorcoll a la porta d’un cotxe, a la frontera. Obligant-la a ser separada d’ella per ser enviada a un centre de detenció.

Imatge 17: Mexicà fugint de la llanxa per transportar drogues. Es tracta del tercer major productor d’opi.

Imatge 18: Una dona de trenta-sis anys sosté el cos de la seva neboda de cinc anys que és assassinada per ser atrapada per un míssil.

Imatge 19: Àfrica, manifestació a les fosques per dictadura i cop militar.

Imatge 20: Primera abraçada després de cinc mesos entre dos familiars envoltats d’indumentària de plàstic per protegir-se.

Imatge 21: Genet que cau del cavall durant el tercer dia de competició en un hipòdrom de Liverpool, Anglaterra.

Imatge 22: aglomeració de ferits d’un dels molts hospitals resultants de conflictes bèl·lics.

Imatge 23: atac aeri per invasió de Rússia sobre Ucraïna en una zona d’importància estratègica. Resultant de nombrosos objectius civils. Producte de la violació dels drets internacionals humanitaris.   

Seqüència de les 23 imatges acoblades amb so i en format MP4.

Imatges procés de creació.

Fase mitjana del procés de creació,  proves:

La peça és una escultura de fusta amb múltiples referències d’escacs, amb peces incrustades de forma jeràrquica, ubicades enfront del mapamundi.

Això genera una contundent lectura conceptual: estratègia, poder, control, conflicte, territori.

La combinació de l’objecte de fusta amb el fons cartogràfic suggereix un llenguatge de joc.

Les mateixes peces suggereixen presa de decisions, sacrificis i jerarquies, i el mapamundi genera un discurs geopolític, històric o social.

La fusta genera calidesa en contraposició al fred del mapa.

La simetria i verticalitat imposen una sensació de poder.

Caldria treballar com a aspecte a millorar la relació figura-fons, ja que el mapamundi es denota com a dominant enfront de l’escultura i no projecte vídeo perquè això dispersaria l’atenció de l’espectador.

Per l’apreciació de les imatges manca jugar amb el desenfocament, moviment de càmera i il·luminació perquè el fons es pugui apreciar a través de l’objecte de fusta.

La llum és massa dura i genera ombres massa marcades i això dificulta la lectura dels missatges.

És possible i crec que hi ha massa informació estàtica i poca dinàmica en tractar-se d’un taller de vídeo creació.

Es podria introduir factor temps i espais desvetllar obra per parts. Enfocar algunes peces mentre altre quedi en penombres, generar ombres.

Per tot plegat em decanto pel globus. Considero que l’ús de l’escultura de fusta està molt ben justificat en l’àmbit conceptual, però en l’àmbit formal no assoleix els objectius fixats per fer ús del so, ambient i veu així com projectar la seqüència de fotos a través d’un objecte opac com aquest.