El que he fet amb el documental Man of Aran, 1934, Robert J. Flaherty, és fer uns Sàmplers de l’obra i amb una gravació que vaig fer des d’un cliff de les onades de l’oceà Atlàntic empaitant i trencant a les roques de l’illa. Aquest pla contrapicat extrem funciona molt bé, fusionat en transparència amb els contrallums del blanc i negre del film. D’aquesta manera hi ha un diàleg entre passat i present, les figures humanes estan en i com plenes de mar, té un rollo molt visual-poètic.

L’illa, és màgica i la música que va fer en Lluís, amb sons reals gravats, amb micròfons de canó ,omnidireccionals, de tot!, és al·lucinant. El documental d’en Flaherty és potentíssim i, de 1934!, una obra mestra cinematograficament parlant i una etnografia fascinant.

Demà hauré d’anar a la nau-estudi de l’amic Mark Redden a muntar la videoinstal·lació… vaig una mica collat de temps i logística.

Hola, primerament, per a situar-vos, vull compartir la publicació que vaig fer al Fòrum com a proposta d’idea per a aquesta Pràctica.

«[…] he pensat a fer una instal·lació multipantalla que tracte sobre la relació dels humans amb la natura de forma poètica. La meua idea és situar en una habitació 2 o 3 pantalles confrontades o repartides una a cada paret, de forma que els espectadors puguen situar-se i moure’s entre les pantalles, situar-se físicament entre imatges de conceptes aparentment distants, reflexionar i prendre partit, som diferents o som part de la mateixa cosa. El propòsit és mostrar vídeos que, a partir de la posició de les pantalles, confronten (o relacionen) diferents conceptes. Vull gravar alguns vídeos de, per exemple: molta gent passejant pel carrer, un vol de gavines volant, un vol de coloms, un cau de formigues, fulles d’arbres al vent, onades de la mar… Buscar punts en comú en relació amb la fractalitat de la natura, la repetició i la quantitat. Les pantalles poden representar físicament els conceptes que es confronten o es relacionen, segons l’espectador.

Un dels referents que m’ha inspirat és Isaac Julien i la seua obra Ten Thousand Waves. Espero aconseguir gravar els vídeos adequats i poder generar les sensacions que vull amb la instal·lació.»

Crec que la idea bàsica no l’he variat, però s’ha anat concretant. Ara ja tinc clar que crearé una maqueta i empraré 3 pantalles (1 tablet i 2 mòvils), a més d’una càmera per enregistrar un vídeo de la maqueta amb les pantalles en funcionament. Tenia diverses opcions sobre com reproduir el o els vídeos. M’interessa molt la idea d’utilitzar la instal·lació per a crear un posicionament físic i mental de l’espectador, situant-lo en un espai físic entre imatges de conceptes aparentment oposats o molt diferents, però que realment i estèticament no ho són tant. Per a això, em cal reproduir vídeos diferents alhora a cada pantalla. Podia reproduir diferents gravacions a cada pantalla, però, crec que el més fàcil a l’hora de sincronitzar mínimament la reproducció és crear un vídeo amb diferents clips i reproduir-lo a les 3 pantalles de forma escalonada. És a dir, amb uns 20-30 segons de retard. De forma que, una vegada posades en funcionament les 3 pantalles, es vegen simultàniament 3 clips alhora.

Tablet (pantalla gran):       I clip 1 I clip 2 I clip 3 I clip 4 I clip 5 I clip 6 I

Mòvil 1 (pant. Menuda 1):             I clip 1 I clip 2 I clip 3 I clip 4 I clip 5 I clip 6 I

Mòvil 1 (pant. Menuda 2):                         I clip 1 I clip 2 I clip 3 I clip 4 I clip 5 I clip 6 I

Quant al so, per a no crear un espai massa caòtic, caldrà reproduir només el so d’una única pantalla, i crec que el més coherent és reproduir el so de la pantalla més gran. Això, té la conseqüència de veure la pantalla gran amb el seu so, però les laterals amb clips diferents sense so, generant un diàleg i un joc de temporalitats.

Fins ara, tinc gravats 2 clips: un vol de gavines volant sobre una bassa d’aigua enfront de la mar; i un pla molt proper d’unes onades a contrallum amb multitud de reflexos centellejants. Totes dues gravacions ens parlen de multitud, de repetició, d’aleatorietat… Vull fer alguna gravació més de ‘natura’ però crec que m’he d’esforçar a aconseguir-ne amb presència de persones (al metro, a un pas de zebra concorregut, a un mercat ambulant…).

Òbviament, la peça s’haurà d’adequar al temps màxim establert i a les limitacions tècniques de què disposo. Idealment, la videogravació duraria uns 5 minuts, allargant un poc cada un dels clips.

Tinc dubtes sobre si cal gravar escenes amb màquines, per exemple, un embús de cotxes. En certa manera, es tractaria d’unes imatges en moviment que parlen dels humans. També hi ha moviment, repetició, caos, ordre… Crec que un clip així pot portar la peça a un debat massa centrat en la contaminació, i m’interessa més centrar-ho en les semblances entre el que considerem natura i els humans. O introduir-lo augmentaria les possibilitats i interpretacions de la peça? Què creieu vosaltres?

Us adjunto 2 clips que he de retallar i un esbós de la instal·lació.

———

Finalment, he gravat diversos clips amb temàtiques variades, els he muntat alternant els temes i he creat una transició entre ells. També he pujat o baixat el volum del so ambient en alguns clips. El vídeo de l’encreuament de cotxes l’he dividit en 2: el clip d’inici és la continuació del clip final. D’aquesta manera, reproduint el vídeo en bucle, quasi no es nota el tall final i l’inici del vídeo. Comparteixo el vídeo resultant:

La meva videoinstal·lació consistirà, com vaig avançar en la proposta, en una peça que vull ubicar a un pis que era dels meus tiets, i que ara, en morir la meva tieta, estic buidant i reformant, en un procés que complicat a molts nivells.

La idea emana del culte als avantpassats i a la família a l’antiga Roma, que es concretava en uns altars que hi havia a cada llar, anomenats “lararis”. La meva proposta és construir un larari modern que conmemora, ni que sigui temporalment, el passat feliç que la família -tant els que som vius com els que falten- vam tenir en aquella casa, i que em serveixi a mi particularment per processar el dol i per acompanyar-me en aquesta transició. Vull projectar petits hologrames en carrusel de les fotos dels estius i vacances familiars allà, així com les fotos que trobi per la casa.

La meva primera intenció és ubicar el larari en una xemeneia que no s’ha fet servir mai (la meva tieta l’aprofitava pel pessebre). Vull emprar el recurs del Pepper’s ghost, que de fet és el que fa servir Maria Alexeeva a les seves Life Boxes (tot i que ho vaig descobrir després). De moment, m’està resultant difícil, perquè no atino a aconseguir que la projecció es vegi correctament, si bé tot just acabo de començar les proves, i sé que hauré d’ajustar bastant. Ho he provat amb una peixera cap per avall i unes làmines de polietilè transparent, però no l’acabo d’encertar, perquè les làmines de l’interior de la peixera no queden rectes i la imatge surt distorsionada (cosa que, d’altra banda, em fa pensar que potser la videoinstal·lació ja ha de ser així, distorsionada, perquè la memòria al capdavall sempre és una distorsió).

Aquest cap de setmana faré proves amb altres superfícies, com ara marcs de fotos inclinats, i també intentaré enfosquir tant la superfície de la xemeneia com la part de la pantalla l’ipad que projecta la imatge que no s’ha de veure. És possible que també faci proves amb un projector.

Quant a les imatges en sí, les estic tractant amb el fons fosc que la il·lusió requereix, i les muntaré fent segurament alguns zooms en detalls. Vull que es vegin imatges de tota la família, per marcar la continuïtat entre els que hi érem i els que hi som. No sé encara si hi posaré banda sonora. El que també m’estic plantejant és afegir algun petit detall d’atrezzo, objectes del pis o flors i ofrenes, per reforçar la idea d’altar, de donar gràcies als meus tiets de tots els moments feliços viscuts amb ells. Vull tenir la instal·lació funcionant les estones que jo sigui al pis, mentre duri l’obra, fent-me companyia i vetllant per mi.

Us adjunto algunes fotos, tant de la disposició de l’espai, com del tipus d’imatge que projectaré.

El projecte sobre el que estic treballant és una videoinstal·lació sobre la memòria i la casa, el record subjectiu de com habitem espais quiotidians que han estat reals, i la  imaginació i el filtre de la memòria desdibuixa i redibuixa lliurement. Com es transforma l’espai que ha estat i és amagatall, guarida, casa i cabana… el que de petita, i no tan petita és 1,2,3…salvada!

La lectura que m’acompanya per a la investigació i procés del projecte és la Poètica de l’espai de Gaston Bachelard, així com el llibre de George Perec Especies de Espacios; totes dues lectures de capçalera molt recomanables.

El treball té dues parts clarament diferenciades, que es fusionen i es converteixen en una mateixa instal.·lació. Per una banda encara estic editant el video de com la mà dibuixa el record de les cases que he habitat, des de la meva primera casa, que és la que anomeno casa niu, per ser la casa de la infantesa, amb els records més desdibuixats, i alhora més tendres, i vaig sobreposant amb els dibuixos a mà alçada, que vaig fent de memòria, les cases per les que he passat al llarg dels anys. Aquesta arxiu de dibuixos els he fet utilitzant l’Ipad i gravant la pantalla a mesura que dibuixava. Adjunto un fragment del procés de la primera casa.

I per altra banda, l’espai d’exhibició on he projectat que es podria veure la instal·lació. Seria a la pròpia casa-niu, i per tant, malauradament no serà realitzable, ja que no hi vivim ja, i malgrat he intentat contactar amb els seus habitants, no he tingut resposta…

La idea, seria poder projectar els diferents videos en loop a sobre de llençols i teles esteses que hi hauria distribuides per tot el pis. El recurs de la roba estesa em remet a les cabanes que feiem de petits amb els meus germans, i que eren recurs d’infinites hores de joc i gaudi, i són per tant el record al que em vull transportar, la primera casa construida. La casa sota la taula del menjador, feta amb llençols i roba de disfresses, i que es convertia en el nostre refugi indestructible, el nostre amagatall màgic.

Com a petita mostra de la proposta adjunto un petit clip del video fet a partir de les captures de l’sketcup que he fet per recrear com es veuria l’espai i el possible recorregut que es podria fer.

A nivell lúminic i sensorial, per a fer més suggerent el recorregut, m’agradaria que la il·luminació fos molt suau, i fos la pròpia llum de les projeccions la que il·lumines el recorregut i l’espai.  A nivell sonor, m’imagino un ambient molt suggerent de rialles infantils, de converses i xiuxiuejos o de rialles més estridents i accelerades pròpies de la descoberta adolescent. Així a mesura que avança el video i el recorregut, cada espai podria tenir una sonoritat que ens evoques el record de la casa que es dibuixa en aquell moment.

El projecte està dibuixant-se i he variat que la primera idea era sobrepossar diferents dibuixos de la mateixa casa a partir de diferents persones, però finalment m’he decantat per fer un arxiu de les diferents cases que jo mateixa he habitat. Recreant així els diferents espais casa de la meva memòria.

Arrel d’aquest projecte, he començat a compilar les cases del record, i us volia proposar si em voleu compartir un dibuix a mà alçada de la vostra casa-niu, que no té perque ser la de la infantesa, sino la que per a vosaltres sigui la vostra casa refugi… Si us ve de gust, m’encantarà que formi part de l’arxiu de cases de la memòria.

Gràcies i bon any,

m.

Bon dia!

La meva proposta és una videoinstal·lació pensada per ser realitzada dins la meva pròpia habitació, utilitzant aquest espai com a escenari principal i també com a superfície de projecció. La idea parteix de gravar-me a mi mateixa fent accions quotidianes molt repetitives, com obrir i tancar l’armari, obrir les finestres, encendre i apagar el llum o buscar roba. Aquestes accions són gestos molt simples, però formen part del meu dia a dia i de la meva rutina constant.

Un cop enregistrades, les imatges es projectaran en bucle dins la mateixa habitació on han estat gravades, de manera que el passat i el present se superposen en un mateix espai. Això crea un efecte de desdoblament temporal, on apareixen diverses versions de mi mateixa convivint alhora, com si el temps estigués encallat. Visualment, vull que hi hagi una certa saturació d’imatges, amb capes de projecció que se solapen i reforcen la sensació d’acumulació i cansament.

A nivell tècnic, faré servir un projector col·locat de manera estratègica dins l’habitació (tinc pensat aguantar-lo sobre una estanteria). La il·luminació serà tancada i controlada, amb poca llum ambiental, per crear una atmosfera absorbent i una sensació d’espai tancat i repetitiu.

A nivell conceptual, la instal·lació neix de la necessitat de mostrar una sensació d’ofec i de repetició constant. El fet de passar gran part del temps complint horaris, tasques i responsabilitats fa que els dies s’assemblin massa entre ells i que el cos i la ment funcionin gairebé en pilot automàtic. Amb aquesta peça vull fer visible com aquesta dinàmica acaba pesant emocionalment i transformant un espai íntim com l’habitació, en un lloc associat a l’esforç continu i al desgast. La repetició de les meves pròpies accions projectades busca reflectir aquest cansament acumulat i la dificultat de desconnectar, fins i tot quan estic dins un espai que, en teoria, hauria de ser de pausa i tranquil·litat.

A continuació adjunto un esboç del que seria la idea principal. Tot i que encara queden moltes coses per pulir, penso que pot sortir un projecte xulo i en el que molts es puguin sentir identificats. 

Moltes ganes de veure el procès de tots els projectes de classe! 

Bones festes:)

Hola,

Comparteixo els avenços del procés de la meva videoescultura.

Tal com ja vaig comentar en la proposta inicial, el projecte neix del concepte de la sobreestimulació a la que ens veiem sotmesos avui dia amb l’ús constant de pantalles. En els textos que s’havien d’estudiar s’assenyala com vivim envoltats d’imatges en moviment que semblen buscar-nos de manera contínua: notificacions, vídeos, anuncis i continguts audiovisuals que reclamen una atenció immediata i permanent. Aquest excés d’estímuls genera una relació passiva amb la imatge, basada en el consum ràpid i sense criteri propi. 

Amb la creació d’aquesta videoescultura, la meva intenció és invertir aquest rol habitual de l’espectador passiu. 

La idea inicial consisteix en l’ús d’una caixa que conté a l’interior un telèfon mòbil reproduint un vídeo en bucle. El vídeo està format a partir de fragments del meu arxiu personal, amb imatges de natura que transmeten calma, lentitud i quietud, transiciones lentes, música calmada, buscant una clara oposició al ritme accelerat del consum habitual.

La idea de situar la imatge dins la caixa, busca que la imatge no vingui cap a nosaltres, com estem acostumants, sino que som nosaltres qui hem d’anar cap a ella. La peça obliga l’espectador a prendre una decisió física, a apropar-s’hi, inclinar-se i mirar a l’interior. Sense aquest gest corporal  que s’ha de fer de froma conscient, no hi ha accés a la narració visual. 

Aquest concepte es podria relacionar amb referents com Bruce Nauman, que en les seves videoinstal·lacions i escultures trenca la posició còmoda i passiva de l’espectador, obligant-lo a desplaçar-se, a entrar en espais concrets i a prendre consciència del seu propi acte de mirar. 

També, com ja vaig comentar a la proposta, es podria  establir una connexió amb Paul McCarthy, ja que ell ha creat obres en les què l’espectador es veu obligat a mirar a través de forats o obertures, assumint un rol de voyeur. 

En resum, i el que es repeteix en ambdós casos,  és que l’espectador deixa de ser passiu i es converteix en part activa del dispositiu artístic.

Pel que fa als recursos expressius que faré servir, mantenc el que ja vaig dir:

VIDEOESCULTURA

El vídeo forma part d’un objecte tridimensional. El telèfon mòbil deixa de ser un objecte funcional del dia a dia i passa a convertir-se en imatge-matèria, integrada dins d’una estructura escultòrica. La pantalla ja no és només un suport, sinó un element físic amb presència i significat.

ESPAI, ESPECTADOR I DESPLAÇAMENT

Tot i que no tinc la intenció de que la peça sigui una videoinstal·lació, sí que treballo el desplaçament del cos de l’espectador. La caixa genera la necessitat d’apropar-se, inclinar-se i mirar. L’experiència dins de l’obra no és només visual, sinó també corporal.

IL·LUMINACIÓ

La il·luminació  austera i simple de l’interior de la caixa, o la manca d’aquesta, servirà per reforçar la sensació de calma, plaer i quietud. Una llum suau pot crear un espai íntim i calmat, un clar contrast amb la llum agressiva i constant de les pantalles digitals. Aquest punt tinc que acabar de veure com treballar-l’ho. La idea està, falta acabar de materialitzar-l’ho. 

Al llarg d’aquestes setmanes he tingut noves idees que vull implementar. Vull que la peça també tingui una dimensió simbòlica vinculada al joc i a la infància. És habitual, escoltat la frase de que per a un infant, sovint la caixa resulta més interessant que el joguet que conté. Partint d’aquesta idea, no només hi haurà una caixa inicial, sinó com un conjunt de diverses caixes, col·locades unes al costat de les altres. L’espectador podrà interactuar-amb elles lliurement: agafar-les, tocar-les, obrir-les. Totes les caixes estaran buides, excepte una, que contindrà el mòbil amb el vídeo en reproducció contínua.

Les caixes no estaran modificades com a tal, de manera que es podrà reconèixer  facilment quin ús o contingut tenien originalment.  D’aquesta manera es convidarà a l’espectador a imaginar què ha pogut passar amb aquests objectes, descontextualitzant-los i afegint-hi nous significats. El que si he pensat, que m’agradaria incorporar fragments de pa d’or, (una nova tècnica que he estat  treballant últimament) i que a la vegada és un material associat al valor, el sagrat i el preuat. D’aquesta manera és podrà  donar nous significats a les  caixes, dotant-les d’un nou valor simbòlic i artístic, com si fossin petits tresors, tal com ho són a ulls dels nens. 

En resum, l’obra vol treballar conceptes com la simplicitat, el joc, la reducció d’estímuls i la ruptura de la passivitat de l’espectador. La intenció de la videoescultura és la de crear un espai de pausa, calma i contemplació, on mirar requereixi temps, presència, acció i consciencia. 

Passo a adjuntar alguns esbossos, i fotografies.