La meva videoinstal·lació consistirà, com vaig avançar en la proposta, en una peça que vull ubicar a un pis que era dels meus tiets, i que ara, en morir la meva tieta, estic buidant i reformant, en un procés que complicat a molts nivells.
La idea emana del culte als avantpassats i a la família a l’antiga Roma, que es concretava en uns altars que hi havia a cada llar, anomenats “lararis”. La meva proposta és construir un larari modern que conmemora, ni que sigui temporalment, el passat feliç que la família -tant els que som vius com els que falten- vam tenir en aquella casa, i que em serveixi a mi particularment per processar el dol i per acompanyar-me en aquesta transició. Vull projectar petits hologrames en carrusel de les fotos dels estius i vacances familiars allà, així com les fotos que trobi per la casa.

La meva primera intenció és ubicar el larari en una xemeneia que no s’ha fet servir mai (la meva tieta l’aprofitava pel pessebre). Vull emprar el recurs del Pepper’s ghost, que de fet és el que fa servir Maria Alexeeva a les seves Life Boxes (tot i que ho vaig descobrir després). De moment, m’està resultant difícil, perquè no atino a aconseguir que la projecció es vegi correctament, si bé tot just acabo de començar les proves, i sé que hauré d’ajustar bastant. Ho he provat amb una peixera cap per avall i unes làmines de polietilè transparent, però no l’acabo d’encertar, perquè les làmines de l’interior de la peixera no queden rectes i la imatge surt distorsionada (cosa que, d’altra banda, em fa pensar que potser la videoinstal·lació ja ha de ser així, distorsionada, perquè la memòria al capdavall sempre és una distorsió).
Aquest cap de setmana faré proves amb altres superfícies, com ara marcs de fotos inclinats, i també intentaré enfosquir tant la superfície de la xemeneia com la part de la pantalla l’ipad que projecta la imatge que no s’ha de veure. És possible que també faci proves amb un projector.
Quant a les imatges en sí, les estic tractant amb el fons fosc que la il·lusió requereix, i les muntaré fent segurament alguns zooms en detalls. Vull que es vegin imatges de tota la família, per marcar la continuïtat entre els que hi érem i els que hi som. No sé encara si hi posaré banda sonora. El que també m’estic plantejant és afegir algun petit detall d’atrezzo, objectes del pis o flors i ofrenes, per reforçar la idea d’altar, de donar gràcies als meus tiets de tots els moments feliços viscuts amb ells. Vull tenir la instal·lació funcionant les estones que jo sigui al pis, mentre duri l’obra, fent-me companyia i vetllant per mi.
Us adjunto algunes fotos, tant de la disposició de l’espai, com del tipus d’imatge que projectaré.



Hola Inis:
Tal i com dius, és molt poètic. Entenc que vols fer alguna cosa similar al video que has penjat oi? has pensat en quin típus de música posaras? o recitaras un poema que parli d´això?
Com faras la instal·lació? en pantalles, projector?
L´estudi a on el vols fer serà un estudi buit? estic desitjant de veure el resultat perquè pot ser una videoinstal·lació molt íntima.
Ainoa
El meu projecte “Inis Meáin sings” parteix d’un conjunt de gravacions i filmacions de camp realitzades a l’illa d’Inis Meáin, a les illes
d’Aran, amb el meu gran amic i músic extraordinari Luís García Márquez. Al llarg d’un mes vam enregistrar imatges en moviment i sons del paisatge natural de l’illa: mar, onades, vent, pluja, pedres, ocells i les ressonàncies pròpies del lloc, sempre sense cap veu ni soroll humà. A partir d’aquest material generaré un paisatge sonor i fílmic en què aquests sons naturals es transformaran en la música que canta l’illa. La videoinstal·lació es construeix com un espai immersiu on “l’illa canta”; l’espectador és convidat a veure i escoltar, a habitar aquest paisatge sonor en forma de loops i capes que generen una temporalitat pròpia i fan present el territori dins de l’espai expositiu, que molt probablement serà la nau de l’artista i constructor de currachs Mark Redden. Molt possiblement també hi tindrem un currach, que és una embarcació tradicional irlandesa originària just d’aquesta zona de l’oest d’Irlanda, les illes d’Aran, a prop de Galway.
Sobre aquest teixit sonor s’articularan diversos bucles d’imatges en moviment, projectades amb dos o tres projectors i eventualment completats amb alguns monitors. A partir del material rodat a Inis Meáin i de fragments reapropriats de “Man of Aran” (Robert J. Flaherty), prepararé diferents talls i variacions: plans subaquàtics d’un currach, el penya-segat amb les onades lentes, superposicions entre imatge actual i arxiu. Cada pantalla mostrarà un fragment diferent o funcionarà de forma sincrònica, de manera que la imatge es percebrà com una constel·lació de visions parcials que orbiten al voltant del so de l’illa. L’objectiu és que el públic s’endinsi en aquest món mitjançant la videoinstal·lació i el paisatge sonor, com si entrés dins del record viu de l’illa que canta: “Inis Meáin”.