Debat2el Inis Meáin sings, natxoparamo, 13 gen 25

  1. Ainoa Sillero Bernaldez says:

    Hola Inis:

    Tal i com dius, és molt poètic. Entenc que vols fer alguna cosa similar al video que has penjat oi? has pensat en quin típus de música posaras? o recitaras un poema que parli d´això?

    Com faras la instal·lació? en pantalles, projector?

    L´estudi a on el vols fer serà un estudi buit? estic desitjant de veure el resultat perquè pot ser una videoinstal·lació molt íntima.

    Ainoa

    1. Ignacio Páramo Sánchez says:

      El meu projecte “Inis Meáin sings” parteix d’un conjunt de gravacions i filmacions de camp realitzades a l’illa d’Inis Meáin, a les illes
       d’Aran, amb el meu gran amic i músic extraordinari Luís García Márquez. Al llarg d’un mes vam enregistrar imatges en moviment i sons del paisatge natural de l’illa: mar, onades, vent, pluja, pedres, ocells i les ressonàncies pròpies del lloc, sempre sense cap veu ni soroll humà. A partir d’aquest material generaré un paisatge sonor i fílmic en què aquests sons naturals es transformaran en la música que canta l’illa. La videoinstal·lació es construeix com un espai immersiu on “l’illa canta”; l’espectador és convidat a veure i escoltar, a habitar aquest paisatge sonor en forma de loops i capes que generen una temporalitat pròpia i fan present el territori dins de l’espai expositiu, que molt probablement serà la nau de l’artista i constructor de currachs Mark Redden. Molt possiblement també hi tindrem un currach, que és una embarcació tradicional irlandesa originària just d’aquesta zona de l’oest d’Irlanda, les illes d’Aran, a prop de Galway.
      Sobre aquest teixit sonor s’articularan diversos bucles d’imatges en moviment, projectades amb dos o tres projectors i eventualment completats amb alguns monitors. A partir del material rodat a Inis Meáin i de fragments reapropriats de “Man of Aran” (Robert J. Flaherty), prepararé diferents talls i variacions: plans subaquàtics d’un currach, el penya-segat amb les onades lentes, superposicions entre imatge actual i arxiu. Cada pantalla mostrarà un fragment diferent o funcionarà de forma sincrònica, de manera que la imatge es percebrà com una constel·lació de visions parcials que orbiten al voltant del so de l’illa. L’objectiu és que el públic s’endinsi en aquest món mitjançant la videoinstal·lació i el paisatge sonor, com si entrés dins del record viu de l’illa que canta: “Inis Meáin”.

Debat4el Natxo Páramo, Inis Meáin sings

  1. Ernest Teys Bosch says:

    Hola Natxo,
    Em sembla un projecte molt bonic i molt cuidat, sobretot per la manera com deixes que el so i el paisatge siguin els protagonistes, sense presència humana directa. Que l’illa “canti” a través del mar, el vent o les pedres em sembla una idea molt encertada i coherent amb el lloc.
    La manera com treballes amb loops, capes i diferents pantalles crec que pot funcionar molt bé per crear aquesta sensació de temps propi, com si l’espectador entrés dins del ritme de l’illa. També trobo interessant la barreja entre imatge actual i arxiu, especialment amb Man of Aran, perquè afegeix una capa de memòria i fa dialogar mirades molt diferents sobre el mateix territori.
    Potser una cosa a pensar és si vols que l’espectador identifiqui clarament què és arxiu i què és material rodat per tu, o si prefereixes que tot es barregi i es visqui de manera més intuïtiva. També em pregunto com es repartirà l’atenció entre les diferents pantalles, i si el so serà el fil conductor que ho lligui tot.
    La possible presència del currach a l’espai em sembla molt potent i pot ajudar molt a reforçar la immersió i la connexió física amb el lloc. En general, crec que és una proposta molt coherent i sensible. Tinc moltes ganes de veure com acabarà funcionant a l’espai. Ànims!””
    Ernest.

  2. Ignacio Páramo Sánchez says:

    Hola Ernest,
    Moltes gracies!
    La importància de dir-se Ernest!, sempre em recordo d’aquesta obra d’Oscar Wilde quan algú es diu Ernest. Wilde, meravellós, també irlandès. El que he fet amb el documental Man of Aran, 1934, Robert J. Flaherty, és fer uns Sàmplers de l’obra i amb una gravació que vaig fer des d’un cliff de les onades de l’oceà Atlàntic empaitant i trencant a les roques de l’illa. Aquest pla contrapicat extrem funciona molt bé, fusionat en transparència amb els contrallums del blanc i negre del film. D’aquesta manera hi ha un diàleg entre passat i present, les figures humanes estàn en i com plenes de mar, té un rollo molt visual-poètic.

    L’illa, és màgica i la música que va fer en Lluís, amb sons reals gravats, amb micròfons de canó ,omnidireccionals, de tot!, és al·lucinant. El documental d’en Flaherty és potentíssim i, de 1934!, una obra mestra cinematograficament parlant i una etnografia fascinant.

    Demà hauré d’anar a la nau-estudi de l’amic Mark Redden a muntar la videoinstal·lació… vaig una mica apretat de temps i logística.

     

    Què tal ho portes tu?, en una estoneta miro que estàs fent i et dic cosetes…